Narrativa Cavallaresca

• Apareix una nova literatura de cavallers anomenada "Narrativa Cavallaresca" per oposició als primitius llibres de cavalleries.
• Està caracteritzada per la nostàlgia de l’esperit cavalleresc, al mateix temps, també s'estableix als nous gustos literaris burgesos i qüestiona l’ideal dels antics cavallers, allunyant-se cada vegada més d’aquell model.

La característica principal de les novel·les cavalleresques és:

• La versemblança, és a dir, amb una idea d'hipòtesis.
• Aquestes narrracions no contenen elements fantàstics.
• Els fets ocorren en llocs reals i coneguts i en un temps recent pròxim al de l’autor.
• A més, els protagonistes, a diferència del que passava en els llibres de cavalleries, no són mai personatges desmesurats ni invencibles.

En aquest enllaç n'hi ha un gran i ampli treball sobre la Narrativa Cavallaresca.

Curial e Güelfa

Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca del segle XV escrita en català que narra les aventures d'armes i els infortunis del seu protagonista, Curial, en el marc d'una trama amorosa determinada per la gelosia de Güelfa.

La novel·la és, pels personatges, per l'acció i per la composició, una obra plenament actual del segle en què va ser escrita i s'allunya notablement dels llibres de cavalleria tan en voga durant l'Edat Mitjana.

El seu autor sabent el paper del novel·lista, amb materials molt diversos, literaris uns, històrics o llegendaris els altres, ens ofereix amb notable

personalitat una magnífica novel·la alhora fantàstica i realista, cavalleresca,

cortesana i sentimental, i adaptada als gustos culturals del moment.

Aquest fet, que va indissolublement lligat al seu caràcter versemblant i històric, en un sentit ampli, la fa una peça singular i no prou coneguda de la narrativa catalana medieval.

La novel·la ha arribat fins a nosaltres per un manuscrit que va ser trobat a finals del segle XIX.

JOANOT MARTORELL

Va ser un gran cavaller i novel·lista. Òbviament va escriure novel·les on una de les novel·les fonamentals del gènere cavalleresc, el Tirant lo Blanc, ha estat reconeguda per crítics, lectors i escriptors de tots els temps, el que vol dir que és una gran obra.

La seva vida va transcórrer entre lluites cavalleresques i viatges per Europa, sempre amb plets per qüestions familiars i d’herències. Martorell va escriure altres textos que no ens han arribat en la seva totalitat, com ara la novel·la Flor de cavalleria i el relat inacabat Guillem de Varoic. Hi ha 4 grans guerres:

1. L'any 1437 contra Joan de Monpalau.
2. L'any 1442 contra Jaume Ripoll, pel sol fet d'entrenar-se amb un bon cavaller.
3. L'any 1442 contra Felip Boil, a causa d'un testimoni gràfic.
4. Des de l'any 1442 fins el 1450 contra Gonzalo de Budixa.

Va néixer entre el 1413 i el 1415 a la ciutat de València segons l'historiador Jaume Chiner, en el si del llinatge dels Martorell, una família de la mitjana noblesa originària de Gandia, però establerta a València des de 1400. Ell era cunyat d'Ausiàs March.

Només va escriure aquesta obra, rica i complexa, insòlita i diferent i és per això que el seu nom està entre els millors autors de la literatura catalana i universal. Però en ser escrita en català no va tenir una magnitut tan gran com en Cervantes perquè el català era bastant minoritari.

Tirant lo Blanc, "El Màxim Exponent de la Novel·la Cavallaresca

És l'obra més important de l'escriptor i cavaller valencià amb el nom de Joanot Martorell i està considerada un dels màxims exponents de la novel·la cavalleresca en llengua catalana i del segle d'or valencià.

En especial, l’obra de Martorell ha estat de sempre particularment preuada i considerada un model de gènere novel·lesc.

En el Tirant coexisteixen dos estils que s’entrecreuen i se superposen l’un a l’altre:

a) Un estil elevat, solemne, model d’expressió retòrica i cavalleresca.

b) Un estil jocós, pintoresc, amant de les descripcions humorístiques i les situacions grotesques

o divertides, que utilitza la ironia, els diàlegs àgils i agosarats, el to col·loquial, els refranys i jocs de paraules, les metàfores obscenes, i que

es complau en les escenes picants.

Sembla que va ser escrita entre els anys 1460 i el 1464,on és publicada a València l'any 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. Entre el segle XVI és tradueix al Castellà a l'any 1511 i a l'italià al 1538, més tard al francès a l'any 1984 i modernament ho ha estat a l'anglès al 1984 i a moltes altres llengües.

Ara, amb les noves tecnologies es pot veure aquest llibre clicant aquí: Tirant lo Blanc.

Aquí deixem un vídeo on explica més extensament l'obra.

BERNAT METGE

És un escriptor, traductor i primer representant de l'humanisme a les lletres catalanes. És considerat un dels millors prosistes catalans, introductor de l'estil renaixentista a la literatura catalana, amb una fina intel·ligència, i una gran sornegueria. L'estil renaixentista és on es reflecteixen els ideals del moviment humanista (pensament dels humans) que va desenvolupar-se a Europa el segle XVI.

És un dels escriptors més importants del tombant de segle. Va néixer a l'antic carrer dels Especiers fill de l'apotecari Guillem Metge, del qual quedà orfe l'any 1359. Cinc anys després, la seva mare, Agnès, contreu matrimoni amb Ferrer Saiol funcionari de la Cancelleria Reial. Gràcies al seu padrastre va poder entrar a treballar a la Cancelleria reial. Treballa a la cancelleria com a secretari dels reis Joan I i Martí I i va exercir també funcions d'ambaixador. La seva vida professional no va estar exempta de polèmica, ja que el 1388 va ser processat per primer cop i el 1396 va ser acusat (junt amb d'altres) de corrupció i d'atemptar contra el govern del rei Joan I, per la qual cosa va ser empresonat un temps. Mort el rei, però, Bernat Metge consta documentalment com a secretari del seu successor, Martí I l'Humà. Admirador dels autors clàssics i autor d'una prosa catalana que imita la cadència i l'estructura de la llatina, va traduir una obra en llatí de Petrarca, el Walter e Griselda.

Lo somni, "Viure en la presó"

L'obra fonamental de Bernat Metge és "lo somni" escrita el 1399. En aquell any Bernat Metge ja estava en llibertat, però escriu l'obra en primera persona narrativa i la situa a la presó. El protagonista-narrador s'adorm a la seva cel·la i en somnis se li apareix l'esperit del rei Joan, que des del purgatori manifesta la innocència del seu secretari en el procés obert contra ell i en la seva mort. Se li apareixen personatges mitològics, com Tirèsies i Orfeu. El protagonista-narrador dialoga amb ells sobre temes tan importants en aquell moment com la condició de les dones o la immortalitat de l'ànima.

Amb Lo somni, Bernat Metge pretenia convèncer tothom (i sobretot el rei Martí) de la seva innocència, cosa que va aconseguir perquè des del 1405 fins al 1410 (any de la mort del rei Martí) torna a treballar com a secretari de la Cancelleria Reial.

LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

Les quatre grans Cròniques és el nom amb el que es coneix des del segle XIX al conjunt de les quatre cròniques reials més importants escrites o manades escriure pels reis medievals de la Corona d’Aragó.

Aquestes cròniques es caracteritzen "grans" perquè són escrites per grans persones i també perquè tots els fets que narren són els que els escriptors com Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Ceremoniós, expliquen fets que ells han viscut.En aquestes aporten norma lingüística comuna i a la capacitat expressiva del català.

Primera Crònica: EL LLIBRE DE FEITS

El Llibre dels feits (1274) narra les gestes del Conqueridor Jaume I. És un producte mixt de la cancelleria reial i de la intervenció directa del rei, la qual cosa es reflecteix els registres, un de més curialesc i un de més popular, i en la coexistència de l’estil indirecte i l’estil directe, amb parlaments solemnes i diàlegs vius, fins i tot amb presència del fenomen de l’alternança de llengües en l’estil directe, segons la llengua de l’autor del discurs reportat.

Segona Crònica: LA CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT

La Crònica de Bernat Desclot (1288) narra els fets ocorreguts des del regnat d’Alfons el Cast fins al de Pere el Gran. A diferència de l’anterior crònica, es caracteritza pel seu to curialesc* i objectiu, ben allunyat de l’estil directe i l’expressió personal. Segons Coll i Alentorn, la llengua de la Crònica de Desclot presenta particularitats d’un dialecte de la zona oriental del Pirineu i abunda en arcaismes*. És destaca l’ús d’altres llengües quan parlen personatges no catalans.

*Arcaismes: Us de mots antiquats.

*Curialesc: Propi de la cúria, és a dir, era l'edifici on es reunia el més alt òrgan de l'estat a les ciutats llatines i gregues

Tercera Crònica: LA CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

La Crònica de Ramon Muntaner (1325) és la més llarga de totes i està situada en el període que va del naixement de Jaume I, rei d'Aragó, fins a la coronació d’Alfons III. Tot i que, dins la tradició de la cancelleria reial*, la llengua d’aquesta crònica es important per la seva riquesa estilística i capacitat d’expressió personal, són pròpies de Muntaner les repeticions de mots i estructures sintàctiques, les adjectivacions formulars i reiteratives, i molts recursos literaris.

*Cancelleria reial: era l'organisme administratiu dels reis de la *Corona d'Aragó, creada al segle XIII.